Platges del sud

Aquesta es una d’aquelles històries que a un li passen a la vida i que de cop i volta a un li desapareixen del davant sense quasi ni saber com.

De totes les maneres, a mi aquell tancar la porta em va semblar precipitat. Potser va ser el millor per a tots dos. Qui ho sap. En aquell moment em van passar tot d’emocions per davant meu. Em sabia greu no tornar a saber-ne mai més res. Em sabia greu haver-me de resignar a no escriure-li mai més. Em sabia greu no poder fer-li més petons d’aquells. Però jo sabia que ho havia de respectar.

Tot va començar com un joc. Una pregunta, un record i certa complicitat. La comunicació va començar a fluir. Eren dos desconeguts que s’anaven apropant de mica en mica.

Tot va començar com un joc. Un intercanvi de preguntes i respostes. I un intercanvi de petons a cada pregunta i a cada resposta. La complicitat augmentava de mica en mica.

Tot va començar com un joc. Discutir quin era el gelat més bo, si el de maduixa o el de xocolata ens tenia ben entretinguts.

Tot va començar com un joc. Realment un ball de petons, avui dolços i demà saltats. Avui tendres i demà apassionats.

Jo no podria descriurer millor aquell joc que com ho va fer una amiga.





El sol s’amagava darrera les muntanyes quan de cop i volta va començar a tocar l’orquestra..

La Berta amb la mirada perduda a l’horitzó intentava esbrinar on naixien les onades. De sobte se n’adonà d’aquella ombra que estava al seu costat. Una ombra allargada de la tarda que definia a aquell noi que hi havia vora seu.

No gosava a girar-se, notava com aquella ombra el mirava. Algú sense rostre, només un perfil dibuixat a la sorra.

Els primers compassos d’un pasdoble s’escoltaven al restaurant que hi havia a la vora. De cop i volta aquella ombra es va anar empetitint. La Berta ja no veia l’ombra, però la presencia d’aquell noi la notava al seu voltant.

Recolzant-se sobre les seves mans va fer l’esquena enrere, reullant cap al costat per descobrir qui hi havia prop seu. Sense veure-hi més enllà, va notar com aquells ulls grans i negres no deixaven de mirar-la. Movia els dits dels peus, i no era per la frescor de les onades que just li arribaven de tan en tan.

Tornant-se una mica desvergonyida va girar el cap per donar dimensió a aquella figura que havia vist a la sorra. Es van trobar les mirades, ningú no deia res, només el soroll de les onades, i de fons, el pasdoble que ja s’acabava. Era un noi eixerit amb una mirada penetrant que no apartava de cap de les maneres.

Un simple "hola" va sortir d’aquella boca amb el que ella va respondre amb un altre "hola".

Engegava l’orquestra una nova cançó, era un tango...

-Vols ballar amb mi?

Just acabat el ball... ella va desaparèixer...


Si, es un final precipitat, just tal com va ser el final de la història que tan bé començava. Potser algun dia pugui continuar escrivint aquesta història, qui sap.